Quan l’esport és la teva vida: a la pell de dos esportistes d’alt rendiment
La Núria Juan és esportista en la modalitat de gimnàstica aeròbica. El Ricardo Gracia és jugador de waterpolo. Ella estudia Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i ell, Enginyeria Mecànica a la UPC. Tots dos són esportistes d’alt nivell.
Però, què és l’esport d’alt rendiment? Segons la Secretaria General de l’Esport, es tracta de la pràctica esportiva reglada i reglamentada que exigeix unes condicions específiques als esportistes; així comi als mitjans materials de què han de disposar segons la modalitat. Constitueix el nivell de competició més alt organitzat per les federacions esportives internacionals.
El Centre d’Alt Rendiment Català reconeix tres tipus d’esportistes, segons la seva edat i nivell esportiu: esportista en perfeccionament, detectats en base al seu potencial; esportista futur, aquells que es considera que tenen les facultats per assolir l’alt nivell; i esportista d’alt nivell, els esportistes catalans que tenen opcions de participar en competicions de màxim nivell.
De la gimnàstica artística a l’aeròbica
La Núria Juan apuntava maneres ja des de petita. El seu primer contacte amb la gimnàstica artística va ser a través de la gimnasta a qui volia imitar. A la primerenca edat de 12 anys deixa el seu institut a Sant Andreu per anar al Centre d’Alt Rendiment (CAR), on podia compaginar els estudis amb l’entrenament intensiu per formar-se com a gimnasta d’alt nivell competitiu.
Núria Juan als 12 anys. Competició de gimnàstica artística. | Núria Juan
Va ser una lesió de genoll el que va desviar el seu camí. Als 16 anys, i a causa de la gran quantitat d’hores dedicades diàriament a l’entrenament, va haver de passar per quiròfan. Després d’un dur període de rehabilitació, els metges van dir-li que seria molt complicat continuar amb la seva disciplina sense haver d’operar-se altre cop. Va ser llavors quan la Federació Catalana de Gimnàstica li va oferir una beca en gimnàstica aeròbica, disciplina que practica fins avui dia.
“La principal diferència entre la gimnàstica artística i l’aeròbica es el treball en equip”
El canvi de modalitat no va suposar un problema per a la Núria, que s’estava preparant per competir al Mundial de Gimnàstica Aeròbica de 2012, a Bulgària. Però no tot eren bones notícies. Una nova lesió al mateix genoll, i dues noves operacions, van fer que es perdés el Mundial; i més tard perdria la beca al CAR a causa de practicar un esport no olímpic.
La Núria i el seu equip als mundials de gimnàstica aeròbica a Corea | Fédération Internationale de Gymnastique
Podem dir que la Núria és un exemple de superació. Tot i les lesions i les dificultats a l’hora de trobar instal·lacions i equipaments adequats després de sortir del CAR, aquesta esportista ha aconseguit una de les seves fites: competir a nivell internacional. Els seus èxits més importants són haver quedat en la 4a posició a nivell europeu i la 7a a nivell mundial, ambdues a la modalitat d’aerodance.
Crèdits de les fotografies: foto 1 a foto 5 - Diego Alcívar; Foto 6 Núria Juan, Foto 7 Nuria Juan; foto 8 y foto 9 -Federació catalana de gimnàstica
De Sant Cugat a Califòrnia
En Ricard Gracia va començar a jugar al Waterpolo als 8 anys, però no va ser una decisió que en un principi el convencés molt. Després d’estar quatre anys practicant natació, l’entrenador del club on nedava va proposar-li que s’apuntés a waterpolo. En un primer moment, Gracia va declinar l’oferta, ja que no li agradava massa la natació, però després d’arribar a un consens amb la seva mare, als 8 anys va començar la seva carrera com a waterpolista.
Després de molts anys de competició, Ricard Gracia s’ha adonat que el waterpolo és part de la seva vida. “Destacaria tres coses que m’ha aportat el waterpolo: les persones que he conegut, que he après a organitzar-me després de tantes hores a la piscina, i la quantitat de viatges que he fet gràcies a l’esport”, resumeix el Ricard.
De fet, una de les majors experiències que ha pogut viure el Ricard Gracia és marxar una temporada als Estats Units. Gràcies a aquest esport, el waterpolista va poder estudiar durant tot un any a Califòrnia. Després de tornar l’any següent a Sant Feliu, i a partir d’aquest any al Sant Andreu, s’ha adonat de les ajudes precàries que donen les Universitats de Catalunya en comparació amb els Estats Units. “L’esport universitari a Amèrica és molt més professional i els jugadors tenen dret a decidir els seus horaris de classe”, comenta. Mentrestant, Gracia es queixa que les ajudes que rep a Espanya són mínimes i això ha provocat que altres companys hagin de deixar l’esport. “A la Universitat trobo a faltar ajuda per part de la UPC, perquè tingui temps de fer les dues coses. Jo, per sort, he estat afortunat amb els horaris per poder estudiar i entrenar”, reconeix.
Ricardo Gracia - C .N Sant Andreu vs Real Canoe N.C
Fer esport d’alt rendiment és molt sacrificat. Però el que queda als esportistes no són totes les hores d’entrenament intens i el patiment. El que queda són totes les experiències que han viscut i els valors, com la constància i la superació.
