futur i periodstes
Mariona Balasach, Oriol Soler, Oriol Puig i el professor Siscu Baiges van oferir els seus punts de vista
El debat es va celebrar a la sala de Graus de la Facultat de Comunicació de la UAB)
Una mirada esperançadora al futur laboral del periodisme
El periodistes Oriol Puig, Oriol Soler i Mariona Balasch debaten sobre les expectatives de futur del món comunicatiu davant d’alumnes de periodisme de la UAB
Nil Artiaga, Fer Carretero, Sergi Cordovilla, Joel Cruz.
Tres joves periodistes asseguts darrere una taula al fons de la Sala de Graus de la Facultat de Comunicació de la UAB, al costat el professor de l'assignatura de Producció Periodística en Multiplataforma de quart curs de Periodisme, Siscu Baiges. Els alumnes d'últim curs, ja amb ganes d'acabar la carrera i encuriosits amb el que es trobaran al món laboral, estaven a punt d'escoltar les experiències de tres periodistes que ja han acabat els estudis i actualment estan treballant, concretament a Hispan TV, Catalunya Plural i al gabinet de comunicació de la Generalitat de Catalunya.
El primer conferenciant en agafar la paraula és Oriol Puig, ubicat a la dreta de la taula. L’Oriol va estudiar Periodisme a la UAB fa 10 anys, i malgrat la seva joventut ja compta amb un bagatge considerable dins del món del periodisme: ha realitzat un màster d’investigació a França, va estar durant un any treballant a Níger com a responsable de l’Agència Espanyola de Notícies (EFE) i actualment es troba treballant com a corresponsal a Barcelona pel mitjà HispanTV, un canal de televisió iranià que s’emet per Llatinoamèrica, per tant, en llengua castellana. A més, l’Oriol està en aquests moments finalitzant la seva tesi doctoral sobre antropologia social.
Puig explica als estudiants que és feliç amb la seva feina perquè al cap i a la fi ha aconseguit dedicar-se professionalment a la seva passió, i perquè el seu treball li permet tenir una certa flexibilitat horària, fet que fa que pugui anar més al seu aire i que pugui dedicar el seu temps a altres tasques, com, per exemple, a la seva tesi doctoral: “El fet de ser freelance m’ha permès dedicar-me a la meva tesi doctoral, i d’aquesta manera llaurar-me un altre terreny que crec que em pot ser molt profitós”.
Tot i estar satisfet amb el que fa, l’Oriol pateix sovint per la precarietat que comporta el periodisme: “El més difícil de la meva feina és, sens dubte, la precarietat. Sempre he tingut problemes de pagament i això, vulguis o no, et fa estar intranquil. És el peatge que he de pagar a la meva feina”, explica el jove periodista.
El corresponsal d’HispanTV conclou el seu discurs donant un consell interessant i útil als alumnes que l’estan escoltant i que, com ell, tinguin la sort d’aconseguir que la seva passió esdevingui el seu ofici: “És imprescindible en periodisme tenir una mirada diferent, personal per a diferenciar-nos”.
Assegut enmig dels altres dos joves conferenciants i amb un to que semblava que es dirigís als seus amics de tota la vida i no a un públic de joves estudiants, l'altre Oriol, en aquest cas Soler, començava el seu discurs sobre la seva experiència en l'àmbit periodístic. L'Oriol ha estudiat Periodisme i Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra, i actualment treballa com a redactor a Catalunya Plural.
Contràriament al que alguns professors indicaven als seus alumnes al primer curs de carrera respecte les oportunitats de futur (amb missatges desesperançadors com "no hi ha feina per a tothom" o "us costarà trobar feina i segurament haureu de treballar d'una altra cosa") ara aquests alumnes veien esperançades les seves expectatives davant del missatge tranquilitzador dels conferenciants: "Hi ha moltes oportunitats, es tracta d'escollir-ne la millor".
L'Oriol Soler, de fet, està molt content i tranquil; i no només amb el que diu, sinó per com ho diu. La manera d'explicar sembla més pròpia d'una conversa de bar que d'una conferència de Periodisme ("A vegades em foto cada hòstia amb les subordinades que déu n’hi do", deia rient), però això té un punt molt positiu i tranquilitzador pels alumnes.
Això sí, sempre hi ha la part negativa de la professió. Si l'altre Oriol parla de la precarietat monetària, Soler es refereix a la quantitat d'hores que se li ha de dedicar al periodisme. "Hi ha poc temps per dedicar a l'oci". "Quan els meus amics em diuen d'anar a fer una cervesa, els hi dic que l'únic que tinc ganes de fer és estirar-me al sofà", ironitza. I deixa clar que els alumnes s'han d'anar oblidant de "fer vuit hores cada dia com un horari normal".
Per últim, recorda que és important especialitzar-se en un camp en concret, per exemple ell va decidir entrar en el món de la política, ja que el periodisme "és més aviat una eina" per explicar les coses. I, seguint amb la línia del discurs dels altres dos joves conferenciants, declara que és primordial "aprofitar les oportunitats que surten". De fet, l'Oriol Soler corrobora que les beques que ofereixen alguns bancs són "oportunitats molt bones per aprendre i agafar experiència".
Una visió diferent: els gabinets de premsa
Després d’ells, comença a parlar Mariona Balasch, redactora del Departament de Comunicació de Presidència de la Generalitat. Balasch explica que durant la carrera cada estiu es va dedicar a fer pràctiques en mitjans de Lleida i que, quan va acabar el grau, davant de no saber què fer, va passar un any aprenent idiomes per després començar un màster en Comunicació Institucional.
Mariona relata la seva experiència després de sortir del grau de periodisme i comenta que, malgrat que podem escoltar el contrari, la majoria del seu cercle proper referent al periodisme compta amb un màster a les seves esquenes i que, sense aquest, avui en dia, poca cosa es pot fer.
Fundamenta l’explicació del per què va escollir aquest màster i no un altre comentant-li als alumnes que just abans de començar la universitat va dubtar entre periodisme i dret però que es va acabar decantant pel primer i afegeix com a aclariment que “el periodisme no només és periodisme, sinó comunicació i un món molt ampli”.
Va ser aquesta passió, assegura, la que també l’ha impulsat a militar actualment a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, on treballa de forma totalment voluntària com a redactora en el seu Departament de Comunicació.
D’aquesta manera, i lligant així les seves dues passions de l’adolescència, la Mariona acaba la seva presentació encoratjant els estudiants a que en tot moment siguin amos del seu futur i es decideixin fer allò que de debò els agrada perquè, segons assegura “hi ha moments en els que poses una balança a la vida, i si t’equivoques, i pot ser que jo m’equivoqui o m’estigui equivocant i no me n’estigui adonant, però hauràs après”.
Després de la graduació sembla que tots els estudiants se senten al límit de l’abisme, al marge del precipici de la incertesa. Seguir estudiant? Buscar feina? Acceptar pràctiques no remunerades? Les preguntes assalten a tots els joves en sortir de la universitat, però les ganes, l’esforç i la valentia són els factors que fan possible que els joves plantin cara a la situació actual del món laboral i transformin els obstacles en oportunitats per aconseguir els seus objectius.
“Hem vingut aquí per encoratjar-vos”, però molts no s’ho han cregut
Diego Alcívar, Maria Guerrero i Alex Cabrera.
Dimarts 11 de gener al migdia, els periodistes Mariona Balasch, Oriol Solé i Oriol Puig van seure davant els alumnes de quart de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la missió de transmetre’ls un missatge de tranquil·litat i esperança pel que fa a la situació laboral del sector periodístic.
La xerrada va ser guiada pel professor Siscu Baiges, qui va guiar els convidats a través de les possibles incerteses que els estudiants podrien tenir. D’aquesta manera van explicar la seva trajectòria, des dels seus primers treballs fins als actuals, passant per com van fer-se un camí per arribar a on són actualment.
Una vegada els joves periodistes han acabat la xerrada, els estudiants han pogut compartir amb ells impressions i opinions sobre tot allò que han explicat. Alguns d’ells han decidit demanar els seus contactes per aprofondir en la formació que van adquirir per arribar on són ara mateix, però d’altres han quedat una mica més indignats i no s’han cregut al 100% tot el que s’ha explicat a la Sala de Graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació.
Una d’elles és la directora del diari Linkiet i estudiant, Alba Carreño, que pensa que “han venut fum” i han explicat només les coses bones del periodisme. “Sort que als darrers cinc minuts de la conferència han parlat sobre aquelles persones que van estudiar periodisme i que després no volien treballar en aquesta professió”, ha apuntat l’Alba, mostrant-se esperançada amb una altra feina i amb uns altres estudis. Durant l’entrevista feta per Linkiet, la directora del diari s’ha mostrat “desmotivada” i espera trobar la inspiració en un altre lloc.
L’estudiant Guillem Andrés s’ha mantingut en aquesta línia de ressignació i de desmotivació, tot i que assegura que la feina de periodista li agrada i que vol treballar en un futur en mitjans de comunicació. Tot i això, en Guillem ha agraït la visita de gent jove per parlar sobre el present del periodisme i de les ofertes de feina que hi ha al mercat. “Quan ve gent jove a la Facultat és més sincera, ja que la gent gran parla de les seves històries de fa molts anys i el periodisme que ells practicaven ja no existeix”, ha explicat.
En Guillem, a més, s’ha mostrat convençut que moltes de les opinions dels joves periodistes serviran perquè els estudiants pensin millor en allò que volen fer una vegada acabin la carrera. Per a ell, sens dubte, hi ha molt més mercat en departaments de comunicació i gabinets de premsa que a qualsevol mitjà tradicional.
Una mostra més d’aquesta desmotivació per part dels alumnes de quart de carrera és la que ha aportat la Míriam de Saint-Germain, que encara que vulgui dedicar-se als gabinets de comunicació, veu el futur molt diferent de com l’han explicat els convidats. “Ens han fet veure una situació molt esperançadora, però la realitat no és la que ens han explicat”, ha admès l’estudiant, argumentant que els professors han seleccionat uns perfils de periodistes que han tingut èxit i que no responen a l’actualitat de la professió.
En Xavi Pujol ha estat dels pocs estudiants que ha valorat la xerrada “d’útil”, encara que “no ens han solucionat res sobre el nostre futur”. Pujol ha explicat que l’experiència que han aportat els tres joves periodistes pot servir perquè “algun estudiant esclareixi una mica què vol fer durant els propers anys” ja que els convidats tenien perfils diferents.
“Encara que siguin joves, ja veuen les coses d’una altra manera i no els preocupa tant el futur perquè ja tenen feina”, ha apuntat, encara que ha agraït al professorat la convocatòria d’aquesta xerrada.
Malgrat la gran iniciativa per part del professorat per mostrar-nos el futur el que és evident és la disconformitat dels estudiants. Els convidats no només han parlat de la seva experiència, sinó d’on es trobaven alguns dels seus companys de carrera. Els tres han coincidit en que hem de trobar el nostre lloc i lluitar pel que volem fer i per on volem treballar.
Xerrades com aquesta serveixen en alguns casos per aclarir cap a on vols dirigir-te o per veure una llum d’esperança en finalitzar la carrera, en altres casos serveixen per adonar-se que en els quatre anys de carrera només se centren en política, economia i internet. Què passa amb tota aquella gent que no veu el seu futur en aquest àmbits? Aquest casos són els que surten de les xerrades igual de desmotivats de com han entrat. Cal dir que aquests tres professionals en tot moment han deixat clar que es basen en la seva experiència i que molts dels seus companys s’han buscat la vida per trobar allò que més els agradava i que d’això han fet la seva feina.
Desitgem que les promocions futures també tinguin aquestes xerrades i els serveixen per tenir esperances sobre la nostra professió. Potser en alguna d’aquestes estem com a professionals alguns d’aquesta promoció.
L'acte, en vídeo
Els alumnes de 4t de Periodisme de la UAB van rebre la visita de tres graduats joves amb una àmplia trajectòria professional per aconsellar-los sobre la nova etapa que s’obre davant d'ells.
El calvari dels freelancers
Sergio Cabanelas, Clàudia Escarré i Nil Corominas.
El periodisme actualment està en progrés. Noves formes de comunicació han tret lloc al periodisme tradicional. Però s'ha perdut la idea d'empresa i cada vegada són més els que competeixen per aconseguir un lloc de feina. Alhora, la gran oferta en comunicació ha fet que els periodistes vulguin realitzar-se al 100% amb la seva feina i no complir les ordres dels de dalt. És aquí on s'intensifica la figura del freelance, un tipus de periodista que prefereix la qualitat i l’orgull de fer allò que vol, però amb un sou que sovint és nul.
Tenen molts noms: periodistes freelance o per lliure, sense redacció, a la peça o col·laboradors. Per la seva situació legal actual a l’Estat espanyol aquests informadors s’han de donar d’alta com a professionals, emetre factures, pagar la Seguretat Social (els “autònoms”) i, en funció del concepte de la seva ocupació, pagar IRPF i/o IVA. Una situació amb la qual estan familiaritzats molts periodistes des de fa anys. La implantació de les noves tecnologies i la possibilitat de teletreball afavoreixen l’eclosió de la figura del col·laborador, que ha modificat l’estructura productiva de les empreses informatives. Una posició en la qual es troben un ampli, i en creixement, nombre de periodistes, tot i que tampoc hi ha un cens sobre el número de freelance que existeixen a la professió.
No tenen vacances (remunerades) i si bé tenen dret a baixa laboral o per paternitat o a l’atur, aquestes són molt difícils d’exercir -en comparació amb els treballadors en plantilla-, especialment el de prestacions per desocupació. A més, com que les cotitzacions de cara a les pensions són molt elevades per als seus ingressos acaben cotitzant el mínim, la qual cosa dóna lloc a pensions molt baixes. Un fet habitual en el col·lectiu dels autònoms és que tenen pensions de jubilació un 40% més baixes que les dels treballadors que tenen una relació laboral. Els professionals a la peça treballen en un mercat on no poden negociar la remuneració de forma col·lectiva, ni garantir-ne un mínim a partir dels convenis. Només poden negociar individualment tarifes que en el millor dels casos estan congelades des de l’inici de la crisi, si no han baixat. La negociació individual i la no garantia d’uns mínims, cosa que sí que tenen els treballadors en plantilla, acaba generant unes pitjors condicions de treball. Això acaba provocant l’acumulació de col·laboracions per tenir un mínim d’ingressos, amb la qual cosa els freelance han de fer jornades de treball interminables per poder arribar a final de mes.
Però aquesta situació es repeteix a altres països europeus? Una altra situació per als periodistes col·laboradors és possible? Segons l’informe Periodistas a la pieza en Europa y en España, elaborat per la Federació de Sindicats de Periodistes, sí, hi ha altres regulacions que garanteixen més drets a aquest tipus de professionals de la comunicació. De fet, l’informe compara la legislació sobre els periodistes col·laboradors, que anomena “a la peça”. “La figura del periodista a la peça, com la del pigiste a França o el publicistia a Itàlia, és una figura laboral pròpia del periodisme. Es tracta de professionals que poden realitzar les seves tasques sense necessitat de complir jornades completes ni la concurrència diària al centre de treball, encara que subordinats a les directives del mitjà. Seria desproporcionada la seva integració en l’estructura formal de les empreses, si aquesta integració es realitza dins d’un esquema tradicional de contractació”, s’afirma al text. El document aposta, però, per regular aquest perfil professional i per integrar-lo d’alguna forma en l’estructura de l’empresa i garantir de drets laborals i professionals com de fet passa, en major o menor mesura, als països que se citen com a exemples: Alemanya, Itàlia o França.
L’informe rebutja regular la figura dels col·laboradors com a treballadors autònoms dependents prevista a l’Estatut del Treballador Autònom o com a professionals independents o micro-empresaris i els assimila en moltes ocasions als “falsos autònoms” perquè desenvolupen “la seva activitat sota els paràmetres típics del treball subordinat (dependència, caire aliè i remuneració periòdica)”. El document indica que aquesta opció els faria perdre drets i els exclouria de regulacions laborals i professionals del periodisme com la inclusió als convenis col·lectius, la participació als comitès professionals o l’obtenció de carnets professionals.
França, un model a seguir?
La situació és diferent a països com França, que compten amb una legislació més proteccionista pel que fa als col·laboradors, on tenen garantida l’adscripció a la Seguretat Social, tots els drets i deures dels treballadors en plantilla i disposen d’un règim especial. Són els anomenats pigistes -col·laboradors- i tenen reconeguda la seva situació a l’Estatut del Treballador (Code du travail) francés, a la llei 761-2. La regulació inclou un mínim de peces a elaborar a l’any, una indemnització si aquestes disminueixen o la possibilitat de demanar l’acomiadament si la reducció d’encàrrecs afecta la seva situació econòmica de forma significativa. Hi ha pagues extraordinàries -la part proporcional- i es garanteix protecció social en cas de malaltia, accidents laborals, jubilació i acomiadament i els col·laboradors estan presents als convenis col·lectius i legislació laborals. A més, poden participar en els organismes de representació laboral i professional. Els redactors de l’informe valoren aquesta regulació com la que garanteix millor els drets laborals d’aquest perfil de periodistes.
A Alemanya els col·laboradors que tenen una relació laboral amb l’empresa són els arbeitnehmerähnlich o freelance dependent i tenen drets similars als periodistes que estan a la redacció: vacances remunerades, baixes per malaltia, per paternitat o dret a negociació col·lectiva.
La regulació italiana es realitza a partir del contracte de collaborazioni coordinate e continuative que inclou una sèrie de drets col·lectius com ara uns fons de garantia salarial o quitances, i assegurança per accidents laborals. L’agost de 2014 s’ha millorat la seva situació ja que s’han inclòs al conveni estatal de la professió. Entre les millores hi ha el dret a indemnització per acomiadament i a ser inclosos en el règim per a periodistes de la Seguretat Social, i remuneració mínima i un mínim de treballs garantits. Fonts dels Sindicat de Periodistes de Catalunya assenyalen que a Bèlgica hi ha un règim similar i que la principal queixa d’aquestes regulacions és la dificultat de negociar l’increment del preu de les col·laboracions.
Intent de regulació estatal
A l’Estat espanyol hi va haver intents de regulació de la professió fa dues legislatures a partir de l’anomenat Estatut del Periodista, reconvertida el 2010 en la Llei de la Garantia del Dret a la Informació de la Ciutadania, i que incloïa una llei de drets laborals dels periodistes. Aquestes dues propostes han estat aprovades pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes, en el que participen organitzacions com ara el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Sindicat de Periodistes de Catalunya i el de les Illes Balears i sindicats de classe com ara CCOO i UGT. Tot i que van arribar al Congrés dels Diputats, aquests esborranys de llei han estat rebutjats perquè no van comptar amb el suport dels grups majoritaris: ni PSOE ni PP.
Una altra situació per als col·laboradors és possible, però cal la implicació dels partits polítics.
L’abisme després de la graduació
Les sortides professionals pels periodistes sense experiència professional
Guiselle Flores, Guillem Andrés i Elvira Feliu.
El periodisme és una professió complexa pel que fa a sortides professionals. La crisi econòmica i els constants canvis experimentals en l'àmbit de la comunicació han creat una major exigència en la recerca de feina. Els grans mitjans tradicionals i les empreses de comunicació més potents, per als que optin per aquestes opcions laborals, insisteixen en contractar periodistes amb una trajectòria professional extensa, un requisit pràcticament impossible per a la majoria d’estudiants de grau.
Segons l'Institut Nacional d'Estadística, a Catalunya es graduen una mitjana de 2.000 llicenciats en periodisme. D'aquests, només el 30% aconsegueixen dedicar-s’hi. Una situació que el coordinador de l'Associació de la Premsa de Madrid, Luís Palacios, qualifica com "la destrucció de l'ocupació horitzontal, que afecta tot el país i a tots els mitjans".
La resta, els que formen part del 70% restant, busquen alternatives similars en l'àmbit de la comunicació, ja sigui com a community manager, gabinets d'empresa i fins i tot en el sector de l'audiovisual i / o la publicitat.
Malgrat aquesta situació, el periodisme actual continua necessitant joves que realitzin pràctiques professionals abans d’endinsar-se al món laboral. L'exigència per a qualsevol periodista que vulgui treballar en comunicació és molt elevada ja que no només es tracta de saber escriure, sinó de tenir la capacitat de realitzar infinites tasques en el menor temps possible sense perdre la qualitat dels productes.
L'exigència actual, que tendeix a l'exclusió dels joves a causa de la crisi i del propi funcionament del món laboral, s'ha convertit en un inconvenient reconvertit en una oportunitat reaprofitada, en una alternativa per als professionals de la comunicació. Una oportunitat de trobar noves vies dins la comunicació i, fins i tot, de construir-les ells mateixos, com passa amb els freelance.
Oriol Puig és l’exemple de la creació de noves oportunitats, ja que actualment és treballador d’Hispan TV com a autònom i va viure a Níger buscant fer el periodisme de carrer que realment li agradava. La seva manera de treballar és una alternativa arriscada però que li dóna la oportunitat de fer la feina que l’apassiona, venent notícies i productes periodístics a altres mitjans.
Un altre dels impediments que es troben els graduats que surten de la universitat és el tap generacional que s’ha generat als mitjans de comunicació. Al maig del 2016, Alex Gutiérrez en un article al Diari ARA assenyalava que en la plantilla de gairebé 2.000 persones de TV3, només hi havia tres treballadors menors de 30 anys. En l’acte inaugural de la Facultat de Comunicació de la UAB el director de TV3, Jaume Peral, també va confirmar aquesta dada.
Les feines en els gabinets de comunicació de les empreses o institucions públiques, per tant, s’estan convertint darrerament en les sortides professionals més viables pels recent graduats. Els ponents Mariona Balasch, Oriol Solé i Oriol Puig en la taula rodona celebrada a la Sala de Graus de la Facultat de Comunicació de la UAB van confirmar aquesta tendència quan analitzaven les sortides professionals per les quals han optat els seus companys de facultat.
Ara bé, així com els estudiants que creuen la porta de la facultat amb el títol sota el braç surten carregats de coneixements i de talent que han de treballar i posar en pràctica, també marxen mentalitzats dels obstacles que es trobaran després d’abandonar la vida acadèmica i en iniciar el seu nou camí professional. Dins de les parets de les facultats de periodisme hi ha docents que decideixen parlar des de la sinceritat per explicar la situació real de l’ofici a tots els estudiants.
Tot i la innegable realitat que sacseja la professió de la informació, encara hi ha clarianes que deixen lloc als missatges esperançadors per als futurs comunicadors. Missatges com el que va deixar la Mariona Balasch als estudiants de Periodisme de la UAB animant-los a tots a aprofitar totes les oportunitats que apareguin al llarg del camí. Balasch assegura que hi ha feines que en un principi no semblen encaixar amb allò que es té en ment, però que després resulten ser d’allò més satisfactòries.
Després de la graduació sembla que tots els estudiants se senten al límit de l’abisme, al marge del precipici de la incertesa. Seguir estudiant? Buscar feina? Acceptar pràctiques no remunerades? Les preguntes assalten a tots els joves en sortir de la universitat, però les ganes, l’esforç i la valentia són els factors que fan possible que els joves plantin cara a la situació actual del món laboral i transformin els obstacles en oportunitats per aconseguir els seus objectius.
Després de la graduació sembla que tots els estudiants se senten al límit de l’abisme, al marge del precipici de la incertesa. Seguir estudiant? Buscar feina? Acceptar pràctiques no remunerades? Les preguntes assalten a tots els joves en sortir de la universitat, però les ganes, l’esforç i la valentia són els factors que fan possible que els joves plantin cara a la situació actual del món laboral i transformin els obstacles en oportunitats per aconseguir els seus objectius.
I ara què?
Editorial
Desenes i desenes de generacions es graduen en comunicació cada any. Estem a gust estudiant, som conscients que hem viscut quatre anys bastant còmodes. Ens hem pogut permetre alguna que altra sortida nocturna durant el curs, i alguna que altra falta d’assistència a classe. Però ara, companys, arriba el moment crucial: la inserció al món laboral.
Són incomptables els cops que hem sentit parlar del difícil futur que ens espera als periodistes. És per això que escoltar gent que actualment treballa en aquest món és motivador. Malauradament, la realitat és que la majoria d’estudiants necessitem aquest toc esperançador. Sí, necessitem sentir que després d’aquí hi ha futur.
Hi haurà feina per a tots nosaltres, això segur. I que la majoria serà en el món de la comunicació, per descomptat. No patim per això. Ara bé, la quantitat d'hores i els sous que tindrem, de ben segur que ens faran estrènyer el cinturó, almenys al principi. El talent que hi ha a la facultat és innegable. Tenir el segell UAB al nostre expedient, molts cops, té un valor especial davant d’altres estudiants. No ens reprimirem i, si falta treball, el crearem nosaltres. Idees ens en sobren.
Qui no té ganes de mirar per un foradet què ens depara el futur? Qui sap, potser ens en anem a un altre continent, potser som futurs directors d'una redacció i treballem amb companys de classe, amb aquells que no havíem parlat mai, o amb els nostres amics més íntims. Sigui el que sigui, ja som periodistes. Sigui com sigui, hem de ser feliços amb allò que fem.