L’Elenc Teatral de Castellbisbal, una mostra de teatre d’aficionats de qualitat
Amb l’estrena de ‘De què parlàvem?’ demostren l’esforç i la passió DE LES COMPANYIES amateurs
Com ja ho assenyalava el fullet de promoció de l’obra, a dos quarts de deu del vespre la llum de la taquilla de l’auditori Els Costals s’ha encès i un home, amb rostre familiar per a tots els que són del poble -com se sol dir- de tota la vida, ha aparegut rere el vidre.
Castellbisbal és una vila que, tot i anar sumant habitants any rere any gràcies a la potència de les diverses urbanitzacions que l’envolten, manté l’esperit de poble petit amb tradicions molt arrelades i poc canviants. La vida cultural de Castellbisbal sobreviu gràcies als residents fidels i implicats que segueixen donant alè a les activitats que s’organitzen a la vila.
És per això que la gran majoria d’assistents del capvespre de teatre són cares conegudes, fesomies que són habituals en els actes culturals del poble. Moltes se saluden amb naturalitat i els més puntuals, ja amb les entrades a la mà, s’agrupen per fer petar la xerrada fins que la inèrcia els condueix cap a l’interior de la sala.
L’Elenc Teatral de Castellbisbal és una petita companyia, o més aviat un col·lectiu teatral, format per no gaire més de set actors nascuts al poble sota la direcció de la també castellbisbalenca Fina Torres i acompanyada per un equip reduït d’apuntadors, tècnics i ajudants.
Tots ells són aficionats i apassionats del món del teatre que, tot i tenir les seves pròpies feines i ocupacions, busquen forats en les seves agendes i preparen entre una i dues obres cada any que s’interpreten durant un cap de setmana amb l’únic objectiu de viure i fer viure el teatre a Castellbisbal, sense ànim de lucre ni ambicions més assedegades que passar una bona estona, oferir als espectadors una interpretació de qualitat i encendre la flama de la cultura local.
A punt de tocar les deu, l’auditori Els Costals es va omplint mica en mica mentre els més pausats encara fan cua per comprar l’entrada de 6 euros que els permetrà veure l’adaptació de l’obra original de l’anglès Alan Ayckbourn titulada ‘De què parlàvem?’
Com que són diversos actors aficionats els que col·laboren amb l’Elenc Teatral, no sempre pugen tots a l’escenari. El tipus d’obra que es planteja i la disponibilitat dels membres de l’equip són factors que influeixen a l’hora de preparar les diverses representacions, de manera que els actors van fent descansos i alternant la seva participació sota els focus del teatre.
Aquest cop són en Ferran Salas, la Laura Coch, el Salvador Farell i la Marta Nicolau els quatre escollits per donar vida al Greg, la Ginny, el Philip i la Sheila. Quatre personatges britànics que posen sobre la taula els temes de l’amor, de les relacions de parella, de les infidelitats i de la rutina del matrimoni en un context d’embolic i d’humor incessant.
Passen uns quants minuts de les deu en punt i les llums de l’interior de l’auditori segueixen enceses. Pràcticament totes les butaques vermelles de la pista de davant de l’escenari són plenes, però les grades es queden mig buides. No és cap sorpresa que la sala no quedi atapeïda, ni per la companyia aficionada ni pels espectadors habituals. De fet, les representacions de l’Elenc Teatral acostumen a aconseguir ocupar entre 200 i 400 butaques com a molt. L’assistència varia segons la data en que se celebri l’obra o la temàtica que presenti, però les famílies, amics i coneguts fidels de la companyia castellbisbalenca sempre recolzen les propostes teatrals que duu a terme el grup.
La remor omple l’auditori i, mentre el públic espera la foscor i la desaparició del teló, encara es produeixen alguns retrobaments entre coneguts que se saluden amb certa eufòria i que dediquen uns minuts a parlar drets fins tornar a ordenar-se als seus seients.
Finalment, les llums van apagant-se gradualment i una veu masculina dóna la benvinguda al teatre i prega, com és habitual, la desconnexió dels telèfons mòbils. Sense més preàmbul, el teló es divideix amb elegància i els focus il·luminen una habitació rosa plena de detalls.
La interpretació, la poca vergonya, la improvisació davant dels petits errors i la naturalitat de Ferran Salas, Laura Coch, Salvador Farell i Marta Nicolau no té res a envejar al talent treballat de molts actors professionals. La ràbia, la histèria, la felicitat o la tristesa cobren vida a l’escenari de la mà d’actors aficionats que, sense carrera teatral i sense estudis d’interpretació, aconsegueixen arribar al públic i fer-los passar una nit divertida i enriquidora.
La qualitat del teatre de la companyia castellbisbalenca ha anat creixent al llarg del temps i guanyant potència gràcies a l’experiència i a l’esforç de tots els seus membres. Tal com declarava a El Periódico el periodista de RAC1 i també actor de l’Elenc Teatral Xavi Pardo, el col·lectiu estava acostumat a representar exclusivament comèdies i vodevils, de manera que la primera representació de l’obra dramàtica ‘Germanes’ va significar un punt d’inflexió per a la companyia.
Amb aquest fet, l’Elenc Teatral reflexiona i demostra que els actors aficionats o les companyies de teatre amateur no han d’imposar-se límits ni creure que solament poden aspirar a interpretar cert tipus d’obres que consideren més assequibles per a no-professionals. Amb la representació de ‘Germanes’ l’any 2013 al mateix auditori Els Costals, el col·lectiu castellbisbalenc va aconseguir emocionar el seu públic.
Després d’aquesta coneguda obra de Carol López, l’any 2015 l’Elenc Teatral va tornar a atrevir-se amb el drama escenificant ‘Paraules Encadenades’, una adaptació del teatre de Jordi Galcerán on el mateix Xavi Pardo interpretava el paper d’un perillós psicòpata que es relacionava amb la seva víctima, encarnada per l’Anna López.
‘Criatures’ de T de Teatre, ‘Torna-la a tocar, Sam’ de Woody Allen, ‘Políticament Incorrecte’ de Ray Cooney i ‘Boulevard’ de Carol López són alguns dels títols que la companyia ha adaptat i ha portat als escenaris, apropant al públic obres de teatre reconegudes i fent possible que siguin representades en un entorn local i amb molt pocs recursos.
Tot i aquesta manca de fons, els encarregats de l’escenografia de l’Elenc Teatral, l’Ernest Trench i en Joan Griset, han construït per a ‘De què parlàvem?’ dues ambientacions treballades. A la primera part de l’obra, l’habitació de color rosa de la Ginny, amb un llit, una tauleta de dormir, un petit vestidor amb roba i sabates, així com un tocador i diversa decoració domèstica. A la segona meitat, fent el canvi en una pausa de 10 minuts, el decorat ha canviat totalment i ha aparegut el jardí d’una casa de família adinerada, amb una façana de color blanc, finestres i portes que semblen ser de fusta, i taules i cadires d’exterior, bancs i plantes.
La bellesa i la cura de l’escenografia no només depenen dels recursos econòmics que hi pugui destinar la companyia sinó que novament hi influeixen les ganes i la passió d’amateurs il·lusionats que ofereixen productes teatrals locals de qualitat, no només pels assajos i l’entrega dels actors dalt de l’escenari, sinó que també per tota la feina que es realitza darrere del teló per part de la Fina Torres, la Dolors Duran, el Joan Pidelaserra i la Teresa Benaiges.
De què parlàvem? aconsegueix arrencar somriures i rialles que ressonen entre les parets de l’auditori enmig d’un simpàtic embolic amorós. Un innocent que creu conèixer els seus sogres. Uns sogres que resulten ser un matrimoni avorrit i infidel. Un pare que resulta ser un amant. Una companya de feina que havia estat una aventura. I tot un conjunt de divertits malentesos amb petits tocs d’histèria que es converteixen en una reflexió humorística sobre la gelosia, la mentida i l’adulteri.
Però a més a més de les qualitats concretes de la representació, les obres amateurs com De què parlàvem? són evidències que confirmen que el teatre local i d’aficionats també és cultura i de qualitat, peces teatrals amb capacitat de transmetre emocions i remoure el públic, ja sigui a través de l’humor, del drama o del misteri.
